miércoles, 9 de febrero de 2011

lunes, 7 de febrero de 2011

Problemes de parella


Hi ha persones afectades psicològicament per una ruptura pel fet de ser incapaces de trobar l'estabilitat en les seves relacions, perquè s'enganxen a les seves parelles creant models addictius de relació, per ser incapaces d'iniciar una relació per la por que això els genera...En les nostres relacions interpersonals, influeixen les nostres experiències passades i les presents.

En conseqüència, percebem els esdeveniments nous d'igual manera que els vells: si he fracassat en la majoria de les meves relacions, si m'he enganxat a les meves parelles anul·lant-me com a persona, si tinc constants conflictes en la meva relació… en aquests casos, en enfrontar-nos a una situació similar, em tornaran a aparèixer les mateixes pors que les vegades anteriors.

Existeixen diferents variables que ens afecten tant per a l'elecció de la parella, com per l’afrontament dels problemes que es generen d'aquesta. En ocasions, aquesta informació que determina les relacions que pugui tenir una persona i la manera que té d'enfrontar-se als conflictes, li passen totalment desapercebuts.

El primer pas per poder resoldre amb eficàcia una situació conflictiva consisteix a conèixer cada factor i adonar-se de fins a quin punt pot influir en la relació de parella. El coneixement és el primer pas pel canvi i la solució de conflictes.

CONFLICTES DE PAREJA

Apareixen quan en els 2 membres existeixen dues motivacions de caràcter oposat però d'igual intensitat. Són la base dels mals entesos de la relació de parella i són amb molt, els causants de la insatisfacció, frustració i debilitament i fins a perduda de la parella si no estan ben resolts.

Hi ha algunes àrees de conflicte que apareixen més constantment, com per exemple la repartició de les tasques de llar, que provoquen discussions i situacions desagradables però que generalment no donen lloc a la ruptura.

Existeixen altres fonts de conflicte que tenen com a base aspectes més profunds propis de la parella i són aquests els que sí poden generar problemes més greus.

Aquests deriven del desacord en la manera de percebre la intimitat, el grau de compromís i la passió. Mantenir la satisfacció en la relació de parella requereix un gran esforç per ambdues parts així com la utilització de certes habilitats que ajudin al bon funcionament de la mateixa (comunicació, respecte, complicitat, passió...).

COMUNICACIÓ

És gairebé innecessari esmentar que una bona comunicació és la base d'una relació de parella satisfactòria. La comunicació no sempre és verbal ja que la parella també es mira, es toca, se somriu (comunicació no verbal).

Davant una situació en la qual vulguem comunicar alguna cosa, la manera o forma d'emetre-ho, el com ho rebi l'altre i el contingut d'aquest missatge són fonamentals.

Així, ens trobem amb diferents maneres de comunicar-nos i algunes d'elles no són precisament positives. La coerció: es tracta d'una manera de comunicació on només es tenen en compte les nostres pròpies necessitats fent l'un a l’altre la vida molt difícil en el sentit que no es tenen en compte les seves necessitats i s’intenta aconseguir la submissió o anul·lació de l'altre.El membre de la parella que cedeix ho fa no perquè considera que l'altre té raó sinó per evitar la discussió i amenaces. En conclusió: per escapar d'un conflicte.

Respostes emocionals negatives: són aquelles paraules, gestos, accions etc., que s'experimenten com a desagradables: crits, amenaces, humiliacions, sarcasmes…

Entre les maneres o formes positives de comunicar-nos ens trobem segons Liberman: Expressions verbals: compliments, afalacs, paraules afectuoses…Comportaments d'afecte: fer una carícia, agafar de la mà, fregar la galta…Accions que fan que la vida per a la seva parella sigui més fàcil o agradable: intentar no fer soroll per no despertar la parella, preparar un menjar que li agradi, fer un regal…

OCI I TEMPS LLIURE

Un dels conflictes més freqüents en les relacions de parella és la diferent perspectiva de tots dos membres per organitzar el seu temps lliure i les seves activitats socials.

Pot ser que tots dos s'hagin deixat portar per la rutina quotidiana, embargats pels seus respectius treballs i quefers diaris i que hagin oblidat com divertir-se. O bé perquè cadascun busca la seva pròpia diversió independentment de la seva parella i/o a l'inrevés: es passen la vida junts i no es relacionen amb ningú més.

També sol ocórrer en parelles joves que en tenir un fill, el punt de vista sobre com organitzar les activitats socials és diferent, ja que un membre de la parella vol centrar-se únicament en la cura del nen (deixant l'àrea social de costat) i l'altre vol planificar un temps propi de la parella.Sigui com sigui, la persona com a individu independent té les seves pròpies necessitats i és difícil adaptar-les i compaginar-les amb la teva parella. Per exemple: si jo tinc la necessitat de quedar-me a casa els caps de setmana perquè realment em ve de gust i gaudeixo d'això, això no em genera cap problema, és més, em produeix felicitat. Però com a persona independent. Ara bé, si mantinc una relació de parella on l'altre necessita i gaudeix sortint els caps de setmana i a mi no em ve de gust, apareix un conflicte d'interessos.

La manera de solucionar aquest conflicte i la importància o rellevància que la parella li atorgui, dependrà dels recursos emocionals, de comunicació, d'empatia… de cadascun dels membres.

INFIDELITAT

En una relació de parella no influeixen només els factors interns de la mateixa (habilitats de comunicació, expectatives de futur, compromís…), també hi ha factors externs que la influeixen directament: estrès laboral i personal de cadascun dels membres, la rutina, problemes relacionats amb l'ambient com a família i amics.

En els moments on la relació pot estar més baixa a nivell emocional, per un conjunt de conflictes externs i interns de la pròpia parella és quan la parella està més vulnerable (més probabilitat que ocorrin coses negatives). És aquesta vulnerabilitat la que pot desencadenar que entre una altra persona en la relació i aparegui llavors la infidelitat.

GELOSIA

La gelosia sana suposa el preocupar-se per la por a perdre a la persona estimada, perquè tingui una relació real o imaginària amb algú. La gelosia patològica està acompanyada d'intensos sentiments d'inseguretat, autocompassió, hostilitat i depressió i solen ser destructius per a la relació.En el cas de la gelosia hi ha molta relació amb l'autoestima. Si jo em veig fort i segur i tinc una autoestima alta, no dependré de la meva parella estigui sempre amb mi per sentir-me bé ja que em sostinc sol, estic ple de moltes altres coses, no obstant això, si la meva autoestima és baixa, em sento insegur i l'única manera d'omplir-me de seguretat és que la meva parella estigui únicament amb mi, optaré per pressionar-la i dependre d'aquesta exclusivitat per sentir-me ple.

Per Llic. Angela Puglia Barcelohttp://www.psicologiayautoayuda.com

viernes, 4 de febrero de 2011

Materials


Materials recomanats per l'associació síndrome d'Asperger de Catalunya


  • En la mente, Entha (Marc Monfort)

  • En la mente II, Entha (Marc Monfort)

  • ¿Qué sientes? El abecedario de los sentimientos, ediciones gaviota, Violeta Monreal

  • Relacionarnos bien, Narcea Ediciones, Manuel Segura, Margarita Arcas.

  • Cuando me siento querido, Ediciones sm, Trace Moroney

  • Cuando estoy celoso, Edicones sm, Trace Moroney

  • Cuando soy amable, Ediciones sm, Trace Moroney

  • Cuando me siento solo, Ediciones sm, Trace Moroney

  • Cuando estoy triste, Ediciones sm, Trace Moroney

  • Cuando estoy enfadado, Ediciones sm, Trace Moroney

  • Cuando tengo miedo, Ediciones sm, Trace Moroney

  • Cuando estoy contento, Ediciones sm, Trace Moroney

  • Col.lecció La fada menta, Editorial la Galera

  • Comunicació, Editorial juventud

  • Maneres, Editorial juventud

Per descriure:

  • Col.lecció mirem, editorial Galera

  • Col.lecció sense mots, editorial galera

  • En Teo. Troba les errades, Timun mas

jueves, 27 de enero de 2011

Treball teoria de la ment

Situacions de falsa creença per treballar la teoria de la ment

lunes, 17 de enero de 2011

Activitats per fomentar l'atenció i la reflexió en l'alumnat de primària


Complet programa d'educació emocional per aplicar a l'escola. Activitats per treballar les habilitats socials i tècniques de relaxació.

miércoles, 22 de diciembre de 2010

La ferida de l'intimitat


Un dels projectes més importants de la vida d'una persona és el compromís que assumeix davant d'una altra persona com a parella. Un compromís que porta en si mateix un projecte de dos, un projecte comú que es pot resumir en experimentar una vida compartida.
Aquest projecte es basa en l'esperança de "reciprocitat", en donar i rebre en un flux continu, en la suma constant de petits i grans "donar i rebre". Aquesta premissa, si està basada en què cada membre de la parella es troba nodrit interna i emocionalment, amb el sentit de la responsabilitat sobre si mateix, sobre els seus propis límits, sabent què és el que pot donar i rebre i què és el que honestament necessita quan demana, és una premissa que arriba a complir-se.

Però ... què és el que succeeix en realitat? Vivim en un moment en el qual hi ha una plaga de "Fam Emocional". Demanem que les nostres mancances i buits els ompli una altra persona, la parella. Sentim que com més donem més se'ns demana.

Per tant, la parella i el compromís es converteixen en un pou sense fons, una presó en la qual l'acte de compartir es transforma en una exigència moral. Hi ha la tendència a pensar que totes les necessitats han de ser satisfetes dins del vincle de la parella. En aquesta hipòtesi, la parella no té un altre destí més que trencar o ser experimentada com una tremenda presó o tortura que en comptes de fer-nos créixer ens converteix en tirans.

Aquí entra en escena una de les lluites més prolífiques en els nostres temps: la lluita de poder dins de la parella. L'espai de parella es converteix en una lluita per obtenir la satisfacció de les pròpies necessitats, fent prevaler la pròpia necessitat davant la de l'altre. És aquí on ambdós perden.

Què és un matrimoni o parella conflictiva en el qual dos nens ja crescuts intenten convertir l'altre en pare que els aporti una mica més del que han tingut en realitat?.La lluita de poder és la lluita per la supervivència. No podem viure sense amor, sense una mirada que ens recordi qui som.

Aquestes angoixes, encara presents, tenen el seu origen en situacions antigues de la nostra infància. Pensar que la parella és la que ens rescata d'aquesta angoixa és posicionar-la en un lloc que no li correspon, un lloc que per més que es cura a ocupar, per més demostracions que faci per habitar, mai ho aconseguirà. No és l'altre qui ens treu la nostra angoixa, que sana la nostra ferida amorosa. En tot cas pot acompanyar-nos en el nostre procés de restaurar aquesta falta original d'una mirada amorosa. Pot conèixer el dolor i respectar com un company / a, no com a pare o mare.

En fixar-nos en la idea de "escassetat de l'amor" (com hem de rebre "el que hi ha", si estem jutjant-ho? Com anem a donar amor?) Aquesta manca d'amor que se sent externa és en realitat interna. És una falta d'amor amb un mateix. Deixar-nos mirar amb amor, reconèixer la forma que l'Altre té d'estimar-nos, ens porta a reconèixer la nostra pròpia capacitat d'estimar.

Mentre la responsabilitat de la ferida amorosa que cada integrant de la parella tingui es bolqui fora la parella és un camp de la batalla per la supervivència. La intimitat es converteix en una dictadura, i tendeix a trencar pel pes que se li assigna. La intimitat, on podem créixer com a persones, es veu apallissada, violada.

Moltes vegades no ens sentim estimats perquè no sabem reconèixer la forma d'expressar l'amor de l'Altre. Demanem expressions adolescents i romàntiques de l'amor, amb incondicionalitat. De vegades un límit es tradueix com a abandonament quan en realitat no ho és. Per exemple, quan un diu: "avui no puc escoltar" es tradueix com: "no em vol, o no sóc important per a ell o ella. M'abandona ". En realitat pot ser que no hi hagi abandó. Simplement s'expressa un límit.

La incondicionalitat és un altre dels paràmetres de cinema romàntic que solem exigir. Les mostres i exigències d'incondicionalitat són perilloses perquè ens fan trencar els nostres propis límits, i és a través d'ells que ens protegim i cuidem. Per exemple, una comanda d'incondicionalitat i mostra d'amor pot ser: "Mentre estic enfadat i expressant la meva ràbia i violència has d'estar amb mi ".

La condició necessària per estar en una parella sana és sempre arribar a respectar en la nostra integritat. "L'exigència de l'amor perfecte no és capaç d'estendre generositat a l'altre ni a un mateix".Restablir un contacte íntim amb un mateix, reconèixer la ferida interna d'amor sense tirar culpes fora, possibilitarà el pas de la lluita de poder al reconeixement de l'Altre, de Nosaltres i l'Amor Si veiem la ferida real podem sanar. Si la obviem, l'evitem.

Font:Psicoteràpia gestalt

martes, 21 de diciembre de 2010

Identificació d'emocions


Identificació d'emocions a partir de situacions

lunes, 20 de diciembre de 2010

miércoles, 15 de diciembre de 2010

Programa d'habilitats d'interacció social i comunicació


Programa destinat a nens amb TGD per desenvolupar les habilitats bàsiques d'interacció social i de comunicació. Es treballa l'atenció cap els altres i la imitació.

Explicació sobre el síndrome d'Asperger

martes, 14 de diciembre de 2010

Orientació temporal


Joc educatiu per treballar les seqüències temporals de la vida diària. Es pot treballar també el calendari i dies de la setmana.

Relacions visoespacials


Activitats d'orientació espacial:

miércoles, 8 de diciembre de 2010

Autisme infantil


Característiques i indicadors d'autisme (fins a 3 anys). Atenció primarenca i programes d'intervenció en el trastorn de l'espectre autista.

Programa d'atenció primarenca per a TEA


Document en el que es treballen habilitats socials, comunicatives...

El dol infantil


Breus consells a tenir en compte davant d'una mort propera:

La mort d'una persona propera i volguda, és un esdeveniment dolorós difícil d'acceptar.
El dol davant la pèrdua és una necessitat psicològica. Treballar amb la pena, enfrontar-se als sentiments de coratge i desesperança, i adaptar-se a la pèrdua emocional i intel·lectualment, ajuda a la persona a reprendre el control de la seva vida i sobreposar-se.

En el cas dels nens, el procés de dol requereix una especial atenció. Moltes vegades per intentar protegir-los del fet dolorós se'ls aparta de la situació. No obstant això el nen requereix que el fet de la mort li sigui explicat oberta i clarament, sempre amb un llenguatge adequat i comprensible.

Explicar-li al nen el succeït el més aviat possible és el més recomanable, doncs el nen percep que els adults estan tristos i necessita saber el perquè d'aquest dolor. Sigui quina sigui la causa de la mort, cal explicar-la-hi al nen i en el cas que la mort sigui fruit d'una malaltia, tenir especial atenció a fer-li veure que les persones només moren quan estan “molt, molt, molt malaltes”, ja que el nen podria agafar por a morir per qualsevol malaltia sense importància.

Això és fonamental per adquirir una relació de normalitat davant les malalties. Cal explicar-los clarament que totes les persones moren, que forma part del procés vital. Els nens, potser per la influència de sèries i dibuixos animats on veuen com un personatge mor i torna a la vida d'una forma natural, veuen la mort com un procés reversible. Per aquesta raó, poden pensar que el mort es pot tornar a despertar en qualsevol moment i tornar a portar una vida normal.

Per això el llenguatge usat amb ells ha de ser directe i clar. Dir-los “el papa se n'ha anat”, “ha desaparegut”, “l'hem perdut” o “ha marxat de viatge” pot portar a interpretacions errònies per part del nen. Per això és millor no evitar dir-los “el papa ha mort”, explicant-los en què consisteix la mort.

Es poden fer servir exemples de la vida quotidiana en què la mort està present, com la mort d'animals de companyia. S'ha d'observar el comportament dels nens després de la pèrdua, ja que encara no són capaços de verbalizar els seus sentiments. Els nens poden tenir reaccions de ràbia i empipament, sentir-se confusos i negar el succeït, conductes de regressió o que indiquin inseguretat (com xupar-se el dit, mullar el llit…), realitzar conductes d'imitació i una por exagerada a la mort del pare o mare supervivent.

És bo permetre que el nen participi de les cerimònies (religioses o no) que es produeixin, sempre que es prevegi que no es produirà un esquinçament excessivament dramàtic o pèrdua de control per part de l'adult. L'adult ha d'intentar manifestar el seu dolor obertament però d'una forma tranquil·la davant el nen. Això l'ajudarà a comprendre què és la mort i a iniciar millor el procés de dol.


Permalink: http://medicablogs.diariomedico.com/reflepsiones/2010/11/29/duelo-infantil/Autor: Alfredo Soler Jiménez