La rigidesa és un aspecte que es pot definir com la dificultat per canviar el propi punt de vista per un altre que ve dictat des de l’exterior.
La rigidesa- flexibilitat és un tret que ens defineix a totes les persones i que evoluciona en una mateixa persona al llarg del temps i també depèn de molts factors externs com: ansietat, context social, moment del dia, estat físic (cansament, malaltia), èpoques menys estructurades com poden ser vacances, casa dels avis, caps de setmana, etc).
En els nens/es dins l’espectre de l’autisme, la rigidesa (cognitiva i conductual) acostuma a ser un dels trets que interfereix més en la vida quotidiana, tant en l’entorn familiar con en l’entorn escolar).
Per què en els nens/es dins l’espectre autista la rigidesa acostuma a ser més marcada? Els nens/es dins l’espectre de l’autisme tenen dificultats per canviar el focus d’atenció degut a que sovint tenen interessos més restringits (no els interessa el que tu els puguis oferir fora del que ells estan fent) i a la vegada tenen dificultats per posar-se en el lloc d’altres persones (empatia) i per anticipar les conseqüències de les seves conductes. Així, és més difícil que faci la següent reflexió (“ho faig perquè ho diu la mestra/el papa i els he de fer cas” o “ hofaig perquè si no es posaran tristos amb mi”
Pautes de treballar la rigidesa:
- Anticipació de les situacions conflictives: per exemple, no voler anar a comprar al supermercat, ell es tira a terra i no escolta i no serveix cap tècnica. Abans d’anar al supermercat, aanticipar amb imatges que primer anem a comprar idesprés anirem al parc. O sabem que sempre que va a jugar a casa del cosí se’n vol emportar alguna joguina: abans d’anar li anticipem que no es pot emportar cap joguina.
- Canvi de focus d’atenció: a vegades, no els funciona el que tu els ofereixis activitats alternatives de manera directa perquè estan irritats. Pot funcionar, per exemple a l’escola, crear un ambient motivador amb activitats que sabem que a ell li agraden i fàcilment s’enganxarà. A casa, es pot fer amb els germans o, si no , l’adult es pot posar a fer alguna cosa que li resulti atractiva a ell i, si es creu convenient, se’l pot anar convidant a que hi participi (vols jugar tu ara?). Una estratègia que té a veure amb el canvi de focus d’atenció és l’entrada d’una tercera persona aliena fins llavors al conflicte que pren la iniciativa de la situació (per exemple, el pare que arriba de treballar i li proposa una alternativa).
- Oferir alternatives: sovint, és l’adult qui s’ha de flexibilitzar davant la rigidesa del nen/a. Així, se li pot oferir un parell d’alternatives que potser ell no tria però nosaltres triarem per ell: “Veig que no vols recollir ara. Pots triar recollir ara o recollir abans d’anar al pati”. D’aquesta manera sent l’adult que li ofereix el que pot fer però pot postposar-ho sabent que després si ho farà perquè li agrada molt anar al pati.
- Introduir reforçadors: quan hagis acabat la feina podràs jugar. Si no fas la feina, no podràs jugar a l’ordinador.
- Posar paraules al que ell no sap expressar: davant moments de crisi no cal preguntar-li què li passa ja que difícilment ens ho podrà explicar. Els ajuda posar paraules al que està passant “Veig que estàs enfadat perquè no vols fer la feina”.
- Parlar amb un to de veu ferm però sense cridar, utilitzant el llenguatge el més senzill possible. Tenir present que el fet d’enfadar-nos amb ell, no millorarà la situació. Un cop es decideixi l’actuació a seguir (ajudant-lo físicament, introduint un reforçador,...) no insistir sobre la situació que s’ha donat i sobre el compotament que ha tingut el nen (“ja està bé, sempre que venim aquí fas el mateix”) sinó ferorçar immediatament el comportament quan aquest comenci a ser acceptable (“ que content/a estic que estàs molt tranquil”).
- Marcar estructura: “ara toca marxar, després dinarem i després jugaràs a l’ordinador”.
- Temps fora: en el cas que la conducta es descontroli molt i no funcioni cap de les tècniques descrites, cal ajudar-lo a que es tranquil.litzi ja que sovint, entren en una roda de la que ells sols els resulta difícil sortir (pot ser que al final ni recordin ni perquè estan enfadats). Pot resultar útil la tècnica de “temps fora” tant a l’escola com a casa i es valorarà en cada cas si l’adult pot marxar o bé s’ha de quedar amb ell per evitar que marxi o que es faci mal.
- Diferenciar rigidesa de no comprensió de la situació: hi ha situacions que els nens no accepten i s’enfaden perquè no entenen (per exemple, no entenen per què de cop i volta ja no pot jugar més (no se li ha anticipat que s’estava acabant el temps), no entén per què l’han castigat al pati perquè ha pegat u nnen si el que volia era que li donés la pilota, … Per això, és important, un cop han passat les situacions i s’ha actuat de la millor manera que s’ha sabut, reflexionar sobre les causes que han portat al nen a comportar-se d’aquella manera i sobre l’actuació de l’adult.
Font:
Marta Salgado
Noemí Balmaña
CSMIJ Hospital Universal Mutua de Terrassa.
